Com s’interpreta i es tracta l’espasticitat amb fisioteràpia neurocognitiva?

En patologies del sistema nerviós central com l’ictus, també conegut com feridura, l’esclerosi múltiple o les lesions medul·lars, entre d’altres, és freqüent que les persones afectades notin:

que la musculatura del braç o de la cama els tiba i està més tensionada,
que presentin la mà tancada amb els dits flexionats i que siguin incapaços de relaxar-los,
que quan caminen ho facin amb tota la cama en bloc
o bé, que en badallar flexionin, de forma involuntària, el colze, el canell i la mà.

Tot això està causat per l’espasticitat.

Què es considera l’espasticitat?

En literatura mèdica, el concepte d’espasticitat ha estat sempre a debat. Tot i així, s’ha vist la necessitat que la definició tingui més en compte la realitat clínica del pacient. Per això, alguns autors la defineixen com “un control senso-motor desordenat, derivat d’una lesió de la motoneurona superior, que es presenta com una activació involuntària intermitent o mantinguda dels músculs”.

Com s’identifiquen les variacions

En l’abordatge neurocognitiu, una proposta terapèutica del neuròleg italià Carlo Perfetti, es valora també la necessitat de contemplar i identificar millor aquesta variabilitat clínica causada per l’espasticitat. Aprofundint en els mecanismes neurofisiològics, es va subdividir en 4 elements que constitueixen l’Específic motor del pacient i que són:

Reacció anormal a l’estirament: resistència exagerada a la mobilització passiva d’un segment corporal.
Irradiació patològica: contracció involuntària que produeix un moviment no funcional d’alguna part del cos.
Esquemes elementals: moviments voluntaris compensatoris.
Dèficit de reclutament d’unitats motores: incapacitat o disminució de la capacitat per generar força muscular.

D’aquesta manera, tant l’avaluació com el tractament esdevenen més individualitzats. Permetent diferenciar entre diverses tipologies d’exercicis de diferent grau en funció de l’element de l’específic motor del pacient.

La rehabilitació Neurocognititva

En relació al tractament, la rehabilitació Neurocognitiva considera que la recuperació depèn de l’activació dels processos cognitius (atenció, memòria, representació del cos, percepció, etc…) i de la modalitat de la seva activació. Això fa que el comportament motor del pacient amb lesió del sistema nerviós central s’observi i es tracti, no només des d’una perspectiva motora, sinó també cognitiva. De fet, el fenomen de l’espasticitat s’interpreta com l’expressió de les alteracions cognitives que permeten l’acció en tota la seva complexitat.

La rehabilitació Neurocognitiva involucra el cervell en la proposta terapèutica, recreant les relacions correctes entre el cervell i els músculs i articulacions. Per fer-ho, proposa un camí d’aprenentatge que involucra els processos cognitius del pacient amb exercicis específics. Si el pacient té la mà tancada i intenta “planxar-la” o estirar-se els dits, aquests tornaran a la seva posició inicial en flexió. La proposta neurocognitiva consisteix en plantejar exercicis en què, per exemple, s’hagi de reconèixer la diferència entre petites superfícies tàctils en el palmell i/o en els dits o bé, reconèixer la posició dels dits respecte al canell, cosa que implica, entre d’altres, l’activació de l’atenció, de la intenció i de la percepció del pacient cap a la mà podent sentir que aquesta tendeix a relaxar-se. Cal, doncs empoderar el pacient, fer-lo partícip i actiu en el procés d’aprenentatge i de canvi mitjançant l’estreta i constant relació dels processos cognitius amb el seu cos per millorar accions com agafar un vas, pentinar-se o caminar de la manera més semblant a com les realitzava abans de la lesió.