El bilingüisme i les persones amb Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL)

Poden ser bilingües les persones amb trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL)?

Entre famílies nouvingudes i/o en aquelles en les quals s’utilitza més d’una llengua dins l’àmbit familiar hi ha un dubte recurrent. Sorgeix en haver d’utilitzar diverses llengües amb infants amb trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL).

A aquestes famílies els preocupa que el seu fill o filla amb TDL ho tingui més difícil si ha d’aprendre dues o més llengües. La conjuntura TDL en famílies multilingües pot suscitar dubtes sobre la necessitat de reduir les interaccions amb els seus fills o filles a una sola llengua (l’escolar o la llengua oficial de la zona on viuen). I en alguns casos, això pot voler dir renunciar a les pròpies llengües maternes (i a la identitat lingüística de l’infant amb TDL i de la seva família). Pel fet d’introduir a la llar un idioma que no els és natural o del qual els propis progenitors no tenen un nivell de competència elevat.

És sabut que els nens i nenes amb TDL poden aprendre més d’una llengua en entorns naturalistes i immersius. A més, fer-ho no els comportarà més dificultats que les que pugui experimentar un infant amb TDL que només aprèn una sola llengua.

Així, doncs, la recomanació per a infants diagnosticats amb TDL provinents de famílies que parlen diverses llengües és parlar-los en totes les llengües que, de manera habitual,  s’utilitzen al seu entorn. En cas contrari, reduir les interaccions amb els fills amb TDL a un sol idioma té un efecte advers. Implica no oferir-los les eines (en aquest cas, un idioma o varis) que els permetin comunicar-se amb el seu entorn, la seva realitat familiar, escolar, social, etc. Tant és així que limitar-los les interaccions a una sola llengua pot suposar la pèrdua de connexions familiars i socials importants.

Els nens i nenes amb TDL poden aprendre llengües estrangeres (extraescolars)

En aquest cas, la resposta no és ni sí ni no. Dependrà del nivell lingüístic i funcional de cada nen/a. Si aquesta llengua no és un idioma de l’entorn familiar cal valorar si és necessari introduir-la. Si el nen o nena ja realitza classes de llengua estrangera o es planteja la possibilitat de fer-ne, els pares han de decidir lliurement. Tenint en compte, que no necessàriament ha de perjudicar-lo. Al cap i a la fi, si el nen/a s’ho passa bé, no hi ha cap motiu perquè ho deixi córrer.

Diversos estudis suggereixen que els infants amb TDL aprenen llengües estrangeres més a poc a poc del què ho fan els infants sense TDL. A més, que iniciar aquestes classes a una edat més avançada els facilita l’aprenentatge del vocabulari. Mentre que això pot ser degut a la poca habilitat que els nens amb TDL mostren a l’hora d’aprendre idiomes, també podria explicar-se per la poca exposició que reben a aquests idiomes fora del context de l’aula. Per tot això, els experts consideren que una major exposició extracurricular a la llengua estrangera sempre és millor que limitar-ne l’exposició.

En definitiva, cal tenir present que les famílies que parlen més d’una llengua a casa han de seguir parlant amb els seus infants amb TDL amb totes les llengües que parlen en l’entorn familiar. En el cas de l’aprenentatge de llengües estrangeres, els pares poden decidir, atès que ha quedat demostrat que l’exposició a una llengua estrangera no afecta l’aprenentatge de la llengua materna o primera llengua.

També et pot interessar