Tradicionalment s’ha descrit el Trastorn específic del llenguatge (TEL) com una alteració greu en l’adquisició i el desenvolupament del llenguatge. Segons aquest enfocament, aquest trastorn podia afectar tant la comprensió com l’expressió oral sense que hi hagués retard mental, discapacitat auditiva, dany cerebral i/o problemes socioemocionals i de comportament.
El problema amb aquest diagnòstic
El resultat d’una definició tan restrictiva va suposar que molts infants que presentaven aquestes dificultats associades no rebessin l’atenció que necessitaven al no poder-se classificar amb aquest diagnòstic.
En els últims anys això ha canviat gràcies a diversos estudis que han advertit que aquestes dificultats de llenguatge solen anar acompanyades d’altres dificultats cognitives. I aquestes dificultats estan relacionades amb les habilitats de processament del llenguatge i/o habilitats sensoriomotrius, acadèmiques o socioemocionals.
De fet, s’ha mostrat que hi ha una alta comorbiditat amb altres trastorns del neurodesenvolupament, com ara la dislèxia, el coeficient intel·lectual límit, els problemes de relació social i de conducta, el dèficit de processament auditiu, les dificultats sensoriomotrius, els trastorns de la parla o el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), entre d’altres.
Nous criteris diagnòstics
D’aquesta manera, s’han establert uns nous criteris de diagnòstic més dinàmics, que contemplen que les dificultats del llenguatge rarament són aïllades. D’acord amb això, s’ha canviat l’etiqueta diagnòstica, passant de trastorn específic del llenguatge (TEL) a trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL).
Així mateix, s’ha establert que el trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL) pot aparèixer acompanyat de dèficits atencionals amb hiperactivitat o sense, dislèxia, trastorn del processament auditiu o un quocient intel·lectual baix que no justifica una discapacitat intel·lectual. Aquest diagnòstic dinàmic —en el qual s’avalua, s’intervé i es torna a avaluar per observar-ne l’evolució— és molt important perquè permet ajustar el diagnòstic en funció de l’evolució i és el millor predictor de l’evolució del nen.
Com a conseqüència, aquest canvi de paradigma té una implicació en la intervenció pràctica. Ja que, fa palesa la necessitat de realitzar revisions constants que ajudin a l’infant a aconseguir les fites evolutives pròpies de cada etapa del desenvolupament i a pal·liar altres trastorns comòrbids.
Bibliografia:
Aguilar-Mediavilla, E; Buil-Legaz, L; Esteller-Cano, A i Pérez-Castelló, J.A (2019) Del trastorn específic del llenguatge (TEL) al trastorn del desenvolupament del llenguatge (TDL): un canvi de concepció sobre els trastorns del llenguatge. Llengua, Societat i Comunicació, núm. 17 http://www.ub.edu/cusc
També et pot interessar
El bilingüisme i les persones amb Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL)
El Trastorn Específic de Llenguatge (TEL) en entorns multilingües
Logopeda de la Clínica Universitària de Manresa