Disfèmia infantil: Pautes per a la família

Què és la disfèmia?

La disfèmia és un trastorn de la fluïdesa de la parla que afecta la capacitat de l’individu per comunicar-se mitjançant el llenguatge oral. Es caracteritza per una expressió verbal amb interrupcions en el ritme, d’una manera més o menys brusca. Especialment, amb repeticions de sons, paraules o frases, prolongacions, bloquejos o pauses fragmentades. Aquestes alteracions apareixen en la parla de forma involuntària i amb una freqüència inusual.

Com detectar la disfèmia infantil?

En el desenvolupament normal del llenguatge, els infants entre els 2 i els 5 anys poden presentar episodis de disfluències. Per exemple, repetició de síl·labes o paraules, fer vacil·lacions o tornar a començar la frase que volen dir. No obstant, això no es dona sempre que parlen i pot durar uns mesos, amb més o menys intensitat, remetent de forma espontània. En aquesta etapa de desenvolupament lingüístic, els infants estan en un període d’integració i organització del llenguatge. Per tant, encara no hi ha una bona fluïdesa de la parla. De tota manera, cal estar alerta i observar si aquesta conducta persisteix. Si mostra esforços evidents per dir una paraula que no li surt, té por de parlar o apareixen moviments associats a la parla, en la cara o en el cos, caldrà consultar amb un/a logopeda.

Què pot fer la família?

La família juga un paper molt important en el tractament de la disfèmia infantil. Per començar, cal que els adults no mostrin desaprovació envers la forma de parlar de l’infant ni conductes de sobreprotecció, preocupació o ansietat. Altrament, és important trobar estones per fer activitats de forma distesa on sorgeixi la conversa de manera espontània. A més, s’ha de procurar donar-li un model de parla adequat a la seva edat, utilitzant un llenguatge clar i comprensible. I procurant mantenir un clima de confiança i seguretat.

A continuació exposem algunes pautes que poden servir per millorar la parla i la comunicació dels infants amb disfèmia:

Parlar de manera més lenta, disminuint la intensitat de la veu.
Utilitzar un llenguatge senzill.
Evitar interrompre el seu discurs.
No acabar-li les paraules ni les frases.
Donar-li temps per contestar preguntes.
Respectar-li el torn de paraula.
Mirar-lo a la cara mantenint el contacte ocular quan es produeixin els bloquejos.
Mantenir l’atenció en el què diu i no en com ho diu.
Repetir lentament el què diu el nen. No corregir-lo.
Evitar dir-li que respiri o estigui tranquil.
Transmetre calma i tranquil·litat amb la nostra actitud.
Rebaixar el nivell d’exigència per part nostra envers la comunicació.
En nens més grans, parlar obertament del quequeig, ajudar-lo a reconèixer en quins moments i situacions li passa més.
Posar paraules als sentiments i frustracions.
Parlar de les dificultats positivament.

Fora de casa

L’escola ha d’estar informada de les dificultats comunicatives que pot tenir l’alumne que quequeja. Els infants passen molt temps en aquest àmbit i hi realitzen moltes activitats que requereixen l’ús del llenguatge i la interacció. D’aquesta manera, es poden provocar escenaris on la seva forma d’expressar-se i la resposta que obtingui per part de l’entorn pugui desencadenar angoixa i frustració. Com a conseqüència, es generen situacions d’evitació de la parla i la interacció amb els altres. És important que el/la mestre/a mantingui contacte amb la família i el professional que l’atén. Caldrà assessorar-se i saber quines estratègies i pautes es poden seguir per afavorir una bona integració d’aquest alumne.