Mètode Perfetti en traumatologia

L’Abordatge terapèutic Neurocognitiu, més conegut com a Mètode Perfetti, es basa en la teoria Neurocognitiva de la rehabilitació. Aquesta proposa, com a hipòtesi de treball, el fet que la qualitat de la recuperació depèn dels tipus de processos cognitius (atenció, memòria, llenguatge, imatge mental,…) que s’activen i a més, de la modalitat de la seva activació. Aquest tipus d’abordatge s’ha relacionat habitualment amb la recuperació de persones amb alteració neurològica i, en concret, que cursin amb hemiplegia. Però, sabies que aquest tipus d’abordatge cognitiu és indicat també en el tractament d’afectacions traumatològiques?

Mètode Perfetti en afectacions traumatològiques

Durant el tractament, ja sigui en la fase d’observació com en la realització dels exercicis neurocognitius, el/la fisioterapeuta ha de fer estar el/la pacient atent/a a allò que sent i percep en el seu cos; s’indaga sobre com viu la seva lesió; se li pregunta per les sensacions que nota a la zona; es valora i s’incideix en com parla el/la pacient d’aquella part del cos; se li fan fer diferents comparacions com, per exemple, entre com realitza actualment una acció (p.ex. caminar, aixecar-se de la cadira o bé, agafar un vas per beure) i com la realitzava correctament abans de la lesió. La unió ment-cos és primordial en la relació terapèutica.

Podeu pensar i preguntar-vos “però, què té a veure la memòria del pacient amb una fractura al canell mentre l’estem tractant? O la intenció i motivació que té per fer aquell gest? I per què ha de ser important cap on dirigeix l’atenció quan es tracta de guanyar força?”.

Teoria Neurocognitiva

Cal tenir presents 3 punts fonamentals de la teoria Neurocognitiva:

El primer punt consisteix en interpretar l’ésser humà des d’un punt de vista sistèmic.
En segon lloc, el moviment, entès com acció, ha de portar la persona a relacionar-se amb el seu entorn i amb els objectes que l’envolten de la millor manera possible per així recollir-ne i construir informacions. Per tant, el moviment té una funció de coneixement.
Les propietats dels teixits lesionats representen el tercer punt. Què passa, per exemple, quan un/una pacient ens arriba intervingut del lligament creuat anterior (LCA)? Més enllà de la seva funció mecànica i de sosteniment, hi haurà una alteració de la funció cognoscitiva, de transmissió d’informació, la qual depèn de la integritat i bon funcionament dels teixits (lligaments, tendons, músculs…).

En definitiva, des de l’òptica neurocognitiva no es perd mai de vista que els teixits perifèrics afectats en cas de lesió traumatològica són altament rics de terminacions nervioses, que envien informació cap al cervell i que aquesta informació serveix per organitzar de nou el moviment, sempre ocupant-se de la relació entre les parts del cos i allò que sent i pensa el/la pacient (processos cognitius), essent doncs un abordatge terapèutic indicat per a l’observació, l’avaluació i el tractament d’aquestes patologies.