Fisioterapeuta a Manresa

Des de la primera observació fins al plantejament d’objectius i a l’aplicació d’exercicis terapèutics es busca aconseguir un moviment evolucionat portant el pacient a la realització òptima d’una acció. Per fer-ho, és necessari adoptar estratègies que involucrin el cos i la ment de manera unitària i integrada

L’assumpció fonamental de la Rehabilitació Neurocognitiva és que els processos cognitius com l’atenció, la percepció, la intenció, el llenguatge, la capacitat d’imaginar el moviment, etc…  poden modificar l’estructura biològica de la persona i les seves accions. La patologia en general (i la neurològica en particular) altera la unitat ment-cos, fins i tot de manera important, amb la conseqüència que el subjecte perd la capacitat de reconèixer-se en el seu cos, ignorant les parts indispensables per interactuar amb el món que l’envolta. D’altra banda, treballant i activant aquests processos d’una forma guiada es pot influir de forma positiva en la recuperació de les habilitats perdudes per la lesió.

La recuperació i l’aprenentatge comparteixen els mateixos mecanismes, per tant, es pot definir que la rehabilitació neurocognitiva és un procés d’aprenentatge en condicions patològiques per a la recuperació de les habilitats perdudes després d’una lesió. El pacient ha de ser educat, instruït i format sobre què ha de percebre del cos i a través del cos, com experimentar emocions i experiències amb el cos i com construir i integrar informació útil per l’acció a recuperar.

Un cop el pacient es posa en contacte amb la secretaria de la CU+ (via telefònica o a través de la pàgina web), s’estableix dia i hora per realitzar la primera visita. L’atenció és individual i personalitzada amb una durada de la primera visita d’entre 1 hora i 1 hora i mitja i de la resta de sessions d’entre 45 minuts i 1 hora.

El primer dia de consulta es realitza una avaluació inicial completa, que continuarà en propers dies. Aquesta avaluació se centra en la persona en concret per tal d’identificar aquelles accions en què té més dificultats bo i interpretant alhora quins aspectes motors (força, to muscular), sensitius (tacte, sensació de moviment), sensorials (vista, audició), cognitius i emotius (capacitat de percebre les informacions, d’estar atent al cos i/o a l’ambient, capacitat de representació de l’acció, consciència de l’acció, etc…) hi intervenen i sobretot les interrelacions entre tots aquests elements que conformen l’acció.  S’escull, de forma consensuada, aquella o aquelles accions més significatives pel pacient i es planteja una conducta terapèutica amb exercicis que, més enllà dels aspectes observats per la fisioterapeuta, consideren també la primera persona del pacient (la seva perspectiva). No hi ha protocols d’exercicis pautats sinó que, en tot moment, els exercicis terapèutics es plantegen i s’adapten a l’estat del pacient.

El pacient aprendrà, amb l’ajuda de la fisioterapeuta i mitjançant l’exercici terapèutic neurocognitiu, a implementar opcions cognitives i organitzatives adequades per canviar el seu comportament motor amb la finalitat de re-aprendre accions de la forma més correcta possible des del punt de vista de l’organització motora. El mitjà privilegiat per introduir i modular totes les eines neurocognitives dins de l’exercici terapèutic és el llenguatge (el del pacient i el de la fisioterapeuta).

L’objectiu de la Fisioteràpia per tractar problemes neurològics és ajudar les persones a recuperar la independència funcional en les seves accions de cada dia apostant també per recuperar la qualitat de la seva execució.

La Clínica Universitària disposa d’un equip multiINTERdisciplinari per a la neurorehabilitació que juntament amb la Rehabilitació Neurocognitiva pot intervenir en l’abordatge d’aquest tipus de pacients. Així, compta amb l’equip de logopèdia (per tractar la disàrtria, la disfàgia, l’afàsia…), el de podologia, el de nutrició i dietètica, i el de neuropsicologia. Aquests professionals, en contacte amb metges i neuròlegs, facilita que aquestes persones rebin un abordatge ampli del tractament de la patologia sense haver de realitzar grans desplaçaments. Es donen d’aquesta manera diferents opcions per fer front a les afectacions que els impedeixen el retorn a un estil de vida similar al que tenien abans de la lesió i per sobreposar-se a les dificultats que la seva nova situació els planteja.